RAÚL PÉREZ
Días de él

Del 15 de març
al 15 de juny de 2014
Mostra d'art i creativitat
El Convent, Espai d'art
Vila–real, Castelló

logo_test     logo_convent     logo_ajuntament

RAÚL PÉREZ
VALÈNCIA, 1987

APROXIMACIÓ EN DISTÀNCIA RELATIVA
Daniel Machado

Aquella foto seua que (travessa) em va fer travessar un oceà. [Atlàntic]. La inquietud de les seues mans atrau. Tremolant davant de les distraccions dels seus amics i de la incomoditat d’alguns desconeguts, captura la lleugeresa i l’harmonia dels moments. Els colors suaus que obté, tal vegada, no depenen de l’ús de qualsevol de les seues càmeres, sinó de la seua capacitat per a registrar aquell moment... abans imperceptible.

La malaltia d’un pare i la seua creixent angoixa, que va coincidir amb la (requerida) maduració, van ser els pretextos
per a evadir-se. Als dèsset anys decideix allunyar-se i, des d’un laboratori, comença la seua fotografia. Amb el desig de pertànyer (romandre) a alguns paisatges, captura llocs encantadors als afores de la seua ciutat. Records que busca trobar al Saler, l’Horta Nord, el Pou Clar o el Garbí… llocs sovint anomenats en les conversacions de desdejuni.

La trobada amb la pel·lícula, el revelat i el contacte amb el laboratori el va portar a estudiar a l’Escola Superior d’Art de València. Així i tot, tota la seua curiositat i pràctica diària dels seus incansables registres, li van aportar coneixement considerablement suficient sobre el tema. Necessitava expandir-se.

A França, va deixar les seues càmeres distants i va triar acostarse a noves matèries que podrien millorar la seua comprensió de l’estètica, estudiant escultura i pintura. Prop de París va tractar d’entendre l’estat de romanticisme fantasiador que afecta els seus turistes, treballant en el projecte Els besos robats, observant des de fora els besos distants (i inventats). Va tornar confiat en l’art que produeix, i va adquirir tota la seua seguretat i tècnica amb el treball i la pràctica en l’estudi de fotografia nupcial Diez-Bordons i amb el contingut conceptual adquirit en l’escola Blank Paper. El perfeccionament de la tècnica li va donar confiança, fermesa i llibertat a l’hora de fer fotos sense pudor, però fins i tot encantat amb l’aroma de taronja de la seua ciutat, es necessita alguna cosa més per a satisfer aquest valencià.

L’ansietat que l’acompanya amb la vinculació a llocs i a la gent que l’envolta, l’impulsa encara més lluny. El porta a viatjar fins a la línia que uneix els principals centres urbans de la costa atlàntica d’Amèrica del Sud, on troba la calma en una antiga aldea a la vora del Riu de la Plata, en uns dies de molt de fred, on els gossos el conviden a un descans sota el sol d’un rigorós hivern. Allí, va descobrir novament que la serenitat sorgia amb la comoditat de la seua soledat. Sensació que ara recrea en les seues fotografies.

Una vegada li vaig preguntar: quina és la connexió d’aquesta cronologia de registres sense desig d’acabar? “La qualitat del meu descobriment” em va dir somrient, envoltat de papers, càmeres i dubtes en la seua veu. La por de la conclusió de les seues accions va crear la seua forma d’expressar-se, usant el llenguatge de la imatge com a mitjà.

Días de él és una conversació contínua amb ell mateix i amb els llocs que freqüenta, una manera de comunicar i registrar els seus records i sensacions reflectits en persones, objectes, gestos, formes i colors. Records familiars o records inventats, tots ells connectats a un mateix sentiment de reflexió i comprensió sobre allò que el circumda. I sense intencions, aquests dies es converteixen en una excusa per a aproximar-se (o allunyar-se) el màxim possible a aquest subjecte, per a entendre’l i tenir-lo prop, tan prop que d’aquesta manera aconseguesca romandre en ell. Aquesta mateixa por d’acabar és el que li impedeix trobar el significat de tots els seus actes. I així, aquelles velles inseguretats i incerteses naturals de la seua agitació cedeixen el pas a la precisió de la presa i d’un palpable registre fotogràfic.

‘Sóc la part anterior de cada pas avançat, la part que deixes arrere quan camines i et mous per l’espai d’una banda a una altra, amb cura i ritme.’

Saudade do seu talento.