Cohete Fernández

Del 5 de març a l'1 de maig
Mostra d'art i creativitat
El Convent, Espai d'art
Vila–real, Castelló

Del 5 de marzo al 1 de mayo
Muestra de arte i creativitad
El Convent, Espai d'art
Vila–real, Castellón

logo_test     logo_convent     logo_ajuntament

«La curiositat va matar el gat», no obstant això és la clau del coneixement. Quan poses un peu a l'estudi de Cohete Fernández (Múrcia, 1989) es despleguen els interrogants, un carnestoltes grotesc d'objectes recorden l'art naïf d'Antonio Ligabue. Pateix de Diògenes o és una comediant? Ni tan sols ho sap, diu «no sé», però, també diu «m'agrada». Desastrosament ordenada, la cambra recull una infinitat de coses dispars, plantes, porcellanes, espills, monges fotografiades, llibres estranys, antiguitats, peces del fem i un gat sense pèl. Un festí coratjós d'objectes disposats per a agradar arrepleguen la lletjor de la millor manera possible i en compte de repercutir pertorbadors, et fan sentir confortable, com si de la sala d'estar d’El Bosco es tractara, un lloc on poder relaxar-se sense deixar de guaitar els perills de la carn.

«M'anaven a posar Chantall, però em van posar Alejandra». Un nom magne que empremta una personalitat potent plena d'ambivalències com la seua obra, trànsit d'allò tendre i delicat a allò terrible i monstruós. Considera el dibuix com la base de l'expressió plàstica, emprant-lo com una ferramenta per a traçar la seua cosmologia i ontologia imaginàries, per la qual cosa, podem dir que tota la seua obra és el resultat d'un exercici terapèutic de comprensió i introspecció. «Tota la vida fent monstres», generant éssers imaginaris com a resposta a les seues inquietuds, una festa evasiva i incessant de criatures fantàstiques que inquietarien qualsevol psicoanalista. Si recorrem la seua obra artística i remuntem tota la seua genealogia ens trobarem amb unes il·lustracions d'infantesa a tot color, ratlles geomètriques antropomòrfiques amb doble personalitat, trist-contentes. La nostàlgia l'acompanya en el seu creixement i creua tota la seua trajectòria. Si ens fixem en els seus inicis com a dibuixant, desxifrarem la innocència en traces redones i netes. Veja vosté, també, la desgràcia en «els espais impossibles» de tinta xinesa negra fondejada a un color per a donar raó a un absurd vital.

Un llibre d'artista va ser la resposta de Cohete Fernández per a interrogar-se sobre per què volia ser il·lustradora. Desconstruint el seu procés creatiu es va autodiagnosticar colorfòbia, possibilitat d'ofegament en gots d'aigua, impaciència i volatilitat (sense fons). Dibuixar per a Alejandra significa satisfacció, companyia i recreació; un joc a soles, on esdevenen realitats paral·leles del subconscient: «No m'enfronte a projectes, el dibuix és un projecte continu». «Aprofitar la bogeria» i «focalitzar-la en joc»: jugar a tatuar, a modelar argila o porcellana, i si es vol, a cosir o fotografiar. A Cohete Fernández li interessa investigar lúdicament, així va començar a tatuar. Concep el tatuatge com un element creatiu abans que un ressort estètic-comercial. Art permanent en cossos per a recordar o rememorar conclusions. Així, dibuixa línies negres en les pells sense punt de retorn, amb la finalitat que les seues il·lustracions en cuir humà passegen pel món. Quan juga a la quotidianitat fa fotos. Encara que no es considere fotògrafa, dispara ocasionalment, contrastant la consciència i la proximitat amb les seues il·lustracions oníriques i subconscients. Aquesta és la sort de la bogeria creativa per a l'artista murciana establida a la ciutat de València.

Despertar la curiositat, buscar allò contrari i distint. Emprendre una aventura quimèrica on el somni i la il·lusió siguen inabastables. En l'actualitat de Cohete Fernández el viatge artístic com a odissea no és suficient. El dibuix com a procés suposa un cost i un aprenentatge, un esforç fet línia que no és prou. Cal transcendir per a furgar en el turment, en la culpa i poder donar, així, les gràcies d'eixe esforç com a coneixement. És per aquest motiu que ara mira cap a l'edat mitjana. Curiositat i quimera com a conceptes clau per a juxtaposar i realitzar impossibles, per a jugar a la transmutació alquímica, per a afegir i multiplicar braços i caps. Inventar un macrocosmos biològic, cercar l'origen, allò màgic, investigar l'ésser androgin cabalístic i tornar a un feudalisme on s'inclou el vuité pecat, la tristesa. És així com Cohete Fernández ens catapulta al seu medievalisme estètic, oferint-nos una experiència visual d'allò més inquietant.

Letícia Marrades

«La curiosidad mató al gato», sin embargo es la clave del conocimiento. Cuando pones un pie en el estudio de Cohete Fernández (Murcia, 1989) se despliegan los interrogantes, un carnaval grotesco de objetos recuerdan el arte naif de Antonio Ligabue. ¿Sufre de diógenes o es una comediante? Ni siquiera lo sabe, dice , «no sé», pero también, dice «me gusta». Desastrosamente ordenada, la estancia recoge un sin fin de cosas dispares, plantas, porcelanas, espejos, monjas fotografiadas, libros extraños, antigüedades, piezas de la basura y un gato sin pelo. Un festín bizarro de objetos dispuestos para agradar recogen la fealdad de la mejor manera posible y en vez de repercutir perturbadores, te hacen sentir confortable, como si de la sala de estar del Bosco se tratara, un lugar donde poder relajarse sin perder de vista los acechantes peligros de la carne.

«Me iban a poner Chantall, pero me pusieron Alejandra». Un nombre magno que acuña una personalidad potente llena de ambivalencias como su obra, tránsito de lo tierno y delicado a lo terrible y monstruoso. Considera el dibujo como la base de la expresión plástica, utilizándolo como herramienta para trazar su cosmología y ontología imaginarias, por lo que podemos decir, que toda su obra es el resultado de un ejercicio terapéutico de comprensión e introspección. «Toda la vida haciendo monstruos», generando seres imaginarios como respuesta a sus inquietudes, una fiesta evasiva e incesante de criaturas fantásticas que inquietarían a cualquier psicoanalista. Si recorremos su obra artística y remontamos toda su genealogía nos encontraremos con unas ilustraciones de infancia a todo color, rayajos geométricos antropomorfos con doble personalidad, tristecontentos. La nostalgia la acompaña en su crecimiento y recorre toda su trayectoria. Si nos fijamos en sus inicios como dibujante descifraremos la inocencia en trazos redondos y limpios. Véase, también, la desgracia en «los espacios imposibles» de tinta china negra fondeada a un color para dar razón a un sinsentido vital.

Un libro de artista fue la respuesta de Cohete Fernández para interrogarse sobre por qué quería ser ilustradora. Decostruyendo su proceso creativo se diagnosticó «colorfobia», posibilidad de ahogamiento en vasos de agua, impaciencia y volatilidad (sin fondo). Dibujar para Alejandra significa satisfacción, compañía y recreo; un juego a solas donde acontecen realidades paralelas del subconsciente: «No me enfrento a proyectos, el dibujo es un proyecto continuo». «Aprovechar la locura» y «focalizarla en juego»: jugar a tatuar, a moldear arcilla o porcelana y si se quiere, a coser o fotografiar. A Cohete Fernández le interesa investigar lúdicamente, así empezó a tatuar. Concibe el tatuaje como un elemento curativo antes que un resorte estético­comercial. Arte permanente en cuerpos para recordar o rememorar conclusiones. Así, dibuja líneas negras en las pieles sin punto de retorno, con el fin de que sus ilustraciones en cuero humano paseen por el mundo. Cuando juega con la cotidianidad hace fotos. Aunque no se considere fotógrafa, dispara ocasionalmente, contrastando lo consciente y cercano con sus ilustraciones oníricas y subcosncientes. Esta es la suerte de la locura creativa para la artista murciana afincada en la ciudad de Valencia.

Despertar la curiosidad, buscar lo opuesto y lo distinto. Emprender una aventura quimérica donde el sueño o la ilusión sean inalcanzables. En la actualidad de Cohete Fernández el viaje artístico como odisea no es suficiente. El dibujo como proceso supone un coste y un aprendizaje, un esfuerzo hecho línea que no basta. Hay que trascender para hurgar en el tormento, en la culpa y poder dar las gracias de ese esfuerzo como conocimiento. Para ello mira ahora al medievo. Curiosidad y quimera como conceptos clave para yuxtaponer y realizar imposibles, para jugar a la transmutación alquímica, añadir y multiplicar brazos o cabezas. Inventar un macrocosmos biológico, buscar el origen, lo mágico, investigar el ser andrógino cabalístico y regresar a un feudalismo donde se incluye el octavo pecado, la tristeza. Es así como Cohete Fernández nos catapulta a su medievalismo estético, ofreciendo una experiencia visual de lo más inquietante.

Letícia Marrades