Laura Salguero

Del 10 de març al 29 d'abril
Mostra d'art i creativitat
El Convent, Espai d'art
Carrer Hospital, 5
Vila–real, Castelló

Del 10 de marzo al 29 de abril
Muestra de arte y creatividad
El Convent, Espai d'art
Calle Hospital, 5
Vila–real, Castellón

logo_test    logo_convent    logo_ajuntament

EXCEPTIOLOGÍA THE END

L’excepció confirma la regla, o si hi ha excepció no hi ha regla, com sostenen alguns? Aquesta pregunta obliga a explorar una dimensió filosòfica de respostes, a cavall entre l’absoluta racionalitat científica i l’interés per revelar el costat irracional -i per tant, misteriós i imprevisible- de l’existència.

Si a finals del dènou i principis del vint els museus pretenien facilitar un aprenentatge de forma natural mitjançant l’observació, ara Exceptiologia, l’art ciència, posa sobre el banc l’obra palpitant, la vida anòmala, la possibilitat -o impossibilitat- més remota que constitueix l’excepció. Com es classifica l’inclassificable? Com es cataloga el monstre que vola per davall del radar d’allò més habitual? Quina lògica subjau els índexs taxonòmics, es pot reconstruir aquesta lògica en busca de la poètica de l’irracional?

Però és que a més, en l’era de la veritat patrocinada, de l’eclecticisme d’uniforme, el bug cobra una rellevància capital: sense categoria, és una porta oberta més que un fet; sense etiqueta, l’excepció proposa. Excepció és l’arrel d’excepcional que és sinònim d’extraordinari que significa que quelcom es troba fora de la norma. Però al mateix temps excepcional i extraordinari són termes que ens remeten a un gran valor, i això és així perquè l’Homo ludens, saciat de necessària quotidianitat, troba en l’anòmal un estímul, una finestra, una crida. Allò que és comú mai es percep com un esdeveniment. Només allò inesperat, allò poc freqüent, la raresa.

En aquests temps de l’Antropocé pels quals discorrem ja no hi ha foscors en els mapes; no hi ha manera aèria, terrestre o aquàtica d’amagar-se de l’escrutini a què ens sotmetem voluntàriament i amb mansuetud. La terra promesa dels enigmes i els misteris exigeix ara un viatge introspectiu, paral·lel, primitiu. L’indígena per contactar ja només pot trobar-se en un territori, l’únic en el que encara és cert allò hic sunt dracones, l’inconscient, la terra ignota que se superposa a la nostra fisicitat i en la qual s’amaguen les idees que es manifesten en forma d’ídols de bronze o aquarel·les repletes de detalls en aquesta exposició. A l’altre costat, l’altra realitat és exuberant. L’alteritat nebulosa pot protegir-nos del tedi.

En aquesta dimensió del possible repten ossificacions atrevides, sacsegen les seues ales abruptes éssers incòmodes, es col·leccionen apèndixs vans, ulls abundants, membranes excessives, espiracles parlants, sentits efímers, crestes sàuries, ventres àrids, antenes fòssils, cors retràctils, pistils extremòfils, aletes líquides, corol·les cabals, brànquies flotants, boques compostes. Estan ací els camins divergents replets de mala herba, encara intangibles, esperant a qui es decidisca a explorar, a qui tinga la voluntat de ficar el braç fins al muscle pel forat per a tocar el més enllà. El continent perdut alié a la mirada conscient. L’autèntica Lemuria, Atlàntida, Thule o Mu. El que és abastable si es vol. L’art s’obri camí a cop de matxet entre l’insòlit i pren notes, dibuixa el que no es deixa fotografiar, radiografia, perfora amb una agulla de cap i col·loca en la vitrina el que d’una altra manera jauria en un llit humit i fosc en els marges del que coneix. No obstant això, espectral no és sinònim d’incognoscible. El que trobarà el visitant de l’interior és real.

Aquest fetitxe de la realitat és un de les reivindicacions de l’Exceptiologia de Laura Salguero, que s’apropia dels models expositius clàssics dels museus i se’ls porta al seu terreny numinós per a revestir l’anomalia d’una estranya normalitat; l’altra és la gran intenció que subjau: recuperar el poder de l’art per a generar coneixement, que és el mateix que dir recuperar el poder de les emocions per a generar coneixement, perquè l’emoció, encara que haja sigut injustament degradada pel pes necessari de la raó, és en realitat l’última frontera, un camp obert cobert de boira, un espai on tot està encara per entendre, per explorar, per agarrar. L’emoció transcendeix l’etnocentrisme -ho demostra la música, l’art, la poesia- com l’excepció transcendeix les seues circumstàncies. Ací just on estem.


Eduardo Almiñana

EXCEPTIOLOGÍA THE END

¿La excepción confirma la regla, o si hay excepción no hay regla, como sostienen algunos? Esta pregunta obliga a explorar una dimensión filosófica de respuestas, a caballo entre la absoluta racionalidad científica y el empeño por revelar el lado irracional -y por tanto, misterioso e imprevisible- de la existencia.

 Si a finales del diecinueve y principios del veinte los museos pretendían facilitar un aprendizaje de forma natural mediante la observación, ahora Exceptiología, el arte-ciencia, pone sobre el banco la obra palpitante, la vida anómala, la posibilidad -o imposibilidad- más remota que constituye la excepción. ¿Cómo se clasifica lo inclasificable? ¿Cómo se cataloga al monstruo que vuela por debajo del radar de lo habitual? ¿Qué lógica subyace a los índices taxonómicos, se puede reconstruir esa lógica en busca de la poética de lo irracional?

 Pero es que además, en la era de la verdad patrocinada, del eclecticismo de uniforme, el bug cobra una relevancia capital: sin categoría, es una puerta abierta más que un hecho; sin etiqueta, la excepción propone. Excepción es la raíz de excepcional que es sinónimo de extraordinario que significa que algo se encuentra fuera de la norma. Pero a la vez excepcional y extraordinario son términos que nos remiten a un gran valor, y esto es así porque el Homo ludens, saciado de necesaria cotidianidad, encuentra en lo anómalo un estímulo, una ventana, una llamada. Lo común nunca se percibe como un acontecimiento. Solo lo inesperado, lo poco frecuente, la rareza.

 En estos tiempos del Antropoceno por los que discurrimos ya no hay oscuridades en los mapas; no hay forma aérea, terrestre o acuática de esconderse del escrutinio al que nos sometemos voluntariamente y con mansedumbre. La tierra prometida de los enigmas y los misterios exige ahora un viaje introspectivo, paralelo, primitivo. El indígena por contactar ya solo puede encontrarse en un territorio, el único en el que aún es cierto aquello de hic sunt dracones, el inconsciente, la terra ignota que se superpone a nuestra fisicidad y en la que se esconden las ideas que se manifiestan en forma de ídolos de bronce o acuarelas repletas de detalles en esta exposición. Al otro lado, la alter-realidad es exuberante. La otredad nebulosa puede protegernos del tedio.

 En esta dimensión de lo posible reptan osificaciones atrevidas, sacuden sus alas abruptas seres incómodos, se coleccionan apéndices vanos, ojos abundantes, membranas excesivas, espiráculos parlantes, sentidos efímeros, crestas saurias, vientres áridos, antenas fósiles, corazones retráctiles, pistilos extremófilos, aletas líquidas, corolas caudales, branquias flotantes, bocas compuestas. Están ahí los caminos divergentes repletos de maleza, todavía intangibles, esperando a quien se decida a explorar, a quien tenga la voluntad de meter el brazo hasta el hombro por el agujero para tocar el más allá. El continente perdido ajeno a la mirada consciente. La auténtica Lemuria, Atlántida, Thule o Mu. Lo que es alcanzable si se quiere. El arte se abre camino a machetazos entre lo insólito y toma notas, dibuja lo que no se deja fotografiar, radiografía, perfora con un alfiler y coloca en la vitrina lo que de otra manera yacería en un lecho húmedo y oscuro en los márgenes de lo conocido. No obstante, espectral no es sinónimo de incognoscible. Lo que encontrará el visitante de lo interior es real. 

 Este fetiche de lo real es una de las reivindicaciones de la Exceptiología de Laura Salguero, que se apropia de los modelos expositivos clásicos de los museos y se los lleva a su terreno numinoso para revestir la anomalía de una extraña normalidad; la otra es la gran intención que subyace: recuperar el poder del arte para generar conocimiento, que es lo mismo que recuperar el poder de las emociones para generar conocimiento, porque la emoción, aunque haya sido injustamente degradada por el peso necesario de la razón, es en realidad la última frontera, un campo abierto cubierto de niebla, un espacio donde todo está todavía por entender, por explorar, por aprehender. La emoción trasciende el etnocentrismo -lo demuestra la música, el arte, la poesía- como la excepción trasciende sus circunstancias. Aquí justo donde estamos. 


Eduardo Almiñana