Ester Pegueroles

Del 10 de març al 29 d'abril
Mostra d'art i creativitat
El Convent, Espai d'art
Carrer Hospital, 5
Vila–real, Castelló

Del 10 de marzo al 29 de abril
Muestra de arte y creatividad
El Convent, Espai d'art
Calle Hospital, 5
Vila–real, Castellón

logo_test    logo_convent    logo_ajuntament

Km 0: la distància que uneix

Pensar la distància entre dos cossos, entre dos llocs. Partir de la impossibilitat de realitzar un recorregut, una aproximació cap a un espai que desperta un record. Habitar-lo mentalment, però no poder visitar-lo, físicament. Km 0, la sèrie fotogràfica que ací ens ocupa i preocupa, planteja una recreació visual de trajectes entre la ubicació d’una sèrie de presos de l’Escola del Centre Penitenciari d’Albocàsser, a Castelló, i els llocs que aquests van invocar en els seus escrits després d’un taller voluntari amb Ester Pegueroles, i que després l’artista va registrar en el seu treball: l’estació del Nord de París, la Rambla de Barcelona, la platja del Grau de Castelló o, entre d’altres emplaçaments, les mines del riu Tinto.

Era la primera vegada que anava a París, i a França. Estava sol i entre tanta gent no coneixia ningú.

Havia de venir a recollir-me un amic, però no va poder. Hi vaig passar la nit i ell va venir l’endemà.

El títol del projecte Km 0 evoca el buit o la negació de l’espai que arrossega l’etimologia del número. Una paraula que Fibonacci va prendre dels àrabs (sifr) i aquests, al seu torn, dels hindús, que definien el zero com una «obertura de l’univers», una resta sense fi: 0-0=0-0=0-0=0 ad infinitum. Amb aquest oxímoron se’m presenten les obres reunides per a l’ocasió: la negació d’un espai, però també les seues infinites obertures en forma de fotografies que mai van ser, però que ací seran: un buit ple, un record oblidat, una vertadera ficció.

Aquest lloc estava envoltat d’arbres, de roques i de paratges dignes d’una postal per la seua bellesa, i travessat per un riu d’aigua cristal·lina i pura, en el qual els peixos nadaven i gaudien del seu medi; realment increïble.

Tanmateix, el Centre Penitenciari d’Albocàsser arrossega una altra doble condemna. La majoria d’interns són forans i a penes reben visites. El seu emplaçament desproveït de serveis a l’interior de la província i, en molts casos, la complexitat de les seues causes (es tracta d’un centre d’alta seguretat) fa que un de cada tres funcionaris sol·licite el trasllat. També les queixes dels presos són cada vegada més freqüents i ens recorden (com ho fan, de la mateixa manera, els debats recents sobre la presó permanent revisable) que la reinserció i reeducació social són drets fonamentals en la nostra democràcia cada vegada més regressiva.

No és un lloc totalment pacífic, però els bancs disposats al llarg de l’escala donen l’opció de meditar i reposar després d’un dia de platja.

La sèrie de fotografies de les pàgines que segueixen aquestes paraules desplega el malestar a què l’artista s’enfronta: la incomoditat del quilòmetre zero i de la distància curta entre dos cossos anònims, sota sospita; però també el desconcert que emergeix en els processos de resignificació de llocs a què es desplaça que, d’entrada, no pertanyen a la seua memòria, i dels quals Ester s’apropia, a fi d’explorar la impossibilitat de representar l’experiència aliena. Però, per què revisitar els records d’aquest altre institucionalitzat i privat de llibertat? En el seu assaig L’antropòleg com a heroi, Susan Sontag ens recordava que la creixent acceleració de la història comportava una espècie de vertigen intel·lectual, un mareig que ocasionava una sensació de falta de pertinença, de llar. Per a reduir l’ansietat d’aquest buit ple de sensibilitats, filòsofs, antropòlegs, artistes, es mesuraven entre la rendició enfront d’un element exòtic, estrany, alié, i la seua domesticació a través de la ciència i de la seua pseudoneutralitat. Sontag ens recordava, celebrant la figura de Lévi-Strauss, que és precisament per mitjà de la reflexió personal sobre el desplaçament, els seus paisatges, les relacions entre l’alfabetització (de l’altre) i el poder, com la consciència del segle xx va prendre forma i va institucionalitzar l’intel·lecte. «Qui sap escriure és el rei de la presó», em deia Ester. Malgrat això, com ja van anticipar Foucault i Certeau, els espais de rendició, domesticació i vigilància no només es troben als centres penitenciaris. Aquest projecte ens recorda que les noves jerarquies institucionals que emergeixen en el temps de les pantalles, i que cada vegada més es desprenen dels cossos i acurten les distàncies, no són alienes a la vigilància i al castic. L’espai virtual dels zeros i uns, amb la seua capitalització de l’experiència a través de la mirada, el desig i els seus clics, lluny de sumar-ne, resten autonomia. La nova economia incorpora el temps, antany inútil, a la seua cartera. I amb el temps com a capital, el vertigen intel·lectual de què parlava Sontag fa mitja dècada, que sorgia amb l’acceleració de la història, es referma. Potser per això les fotografies de Km 0 celebren el desplaçament del cos, del sòl que xafa i del paisatge que habita sense pretensions ni judicis, i ens recorden la microresistència que el simple fet de poder caminar, mirar, sentir, exerceixen en la nostra lluita diària per a redibuixar els processos d’emancipació, davant de l’alienació contemporània.

Mai havia estat en un lloc amb tantes plantes i flors.


Laura Vallés 

Km 0: la distancia que une

Pensar la distancia entre dos cuerpos, entre dos lugares. Partir de la imposibilidad de realizar un recorrido, una aproximación hacia un espacio que despierta un recuerdo. Habitarlo mentalmente, pero no poder visitarlo, físicamente. Km 0, la serie fotográfica que aquí nos ocupa y preocupa, plantea una recreación visual de trayectos entre la ubicación de una serie de presos de la Escuela del Centro Penitenciario de Albocàsser, en Castellón, y los lugares que estos invocaron en sus escritos tras un taller voluntario con Ester Pegueroles, y que luego la artista registró en su trabajo: la estación del Norte de París, las Ramblas de Barcelona, la playa del Grao de Castellón o, entre otros emplazamientos, las minas del río Tinto.

Fue la primera vez que llegaba a París, y a Francia. Iba solo y entre tanta gente no conocía a nadie. Tenía que venir a buscarme un amigo pero no pudo. Pasé la noche y vino al día siguiente.

El título del proyecto Km 0 evoca el «vacío» o la negación del espacio que arrastra la etimología del número. Una palabra que Fibonacci tomó de los árabes (sifr) y estos, a su vez, de los hindúes, quienes definían el cero como una «apertura del universo», una resta sin fin: 0-0=0-0=0-0=0 ad infinitum. Con este oxímoron se me presentan las obras reunidas para la ocasión: la negación de un espacio, pero también sus infinitas aperturas en forma de fotografías que nunca fueron, pero que aquí serán: un vacío lleno, un recuerdo olvidado, una verdadera ficción.

Este lugar rodeado de árboles, rocas y parajes dignos de una postal por su belleza, atravesado de un río de agua cristalina y pura en el cual los peces nadaban y disfrutaban de su medio. Realmente increíble.

No obstante, el Centro Penitenciario de Albocàsser arrastra otra doble condena. La mayoría de internos son foráneos y apenas reciben visitas. Su emplazamiento desprovisto de servicios en el interior de la provincia, y en muchos casos la complejidad de sus causas (se trata de un centro de alta seguridad) hace que uno de cada tres funcionarios solicite el traslado. También las quejas de los presos son cada vez más frecuentes y nos recuerdan (como de igual forma lo hacen los recientes debates sobre la prisión permanente revisable) que la reinserción y reeducación social son derechos fundamentales en nuestra cada vez más regresiva democracia.

No es un sitio totalmente pacífico, pero los bancos dispuestos a lo largo de la escalera dan opción a meditar y reposar después de un día de playa.

La serie de fotografías en las páginas que siguen a estas palabras despliega el malestar al que la artista se enfrenta: la incomodidad del kilómetro cero y de la distancia corta entre dos cuerpos anónimos, bajo sospecha; pero también el desconcierto que emerge en los procesos de resignificación de lugares a los que se desplaza que, de entrada, no pertenecen a su memoria y de los que Ester se apropia con el fin de explorar la imposibilidad de representar la experiencia ajena. Pero, ¿por qué revisitar los recuerdos de ese otro institucionalizado y privado de libertad? En su ensayo El antropólogo como héroe, Susan Sontag nos recordaba que la creciente aceleración de la historia llevaba consigo una suerte de vértigo intelectual, un mareo que acarreaba una sensación de falta de pertenencia, de hogar. Para reducir la ansiedad de este vacío lleno de sensibilidades, filósofos, antropólogos, artistas, se medían entre la rendición frente a lo exótico, lo extraño, el otro, y su domesticación a través de la ciencia y su pseudoneutralidad. Celebrando la figura de Lévi-Strauss, Sontag nos recordaba que es precisamente a través de la reflexión personal sobre el desplazamiento, sus paisajes, las relaciones entre la alfabetización (del otro) y el poder, cómo la conciencia del siglo xx tomó forma e institucionalizó el intelecto. «El que sabe escribir es el rey de la cárcel», me decía Ester. Sin embargo, como ya anticiparon Foucault y Certeau, los espacios de rendición, domesticación y vigilancia no solo se encuentran en los centros penitenciarios. Este proyecto nos recuerda que las nuevas jerarquías institucionales que emergen en el tiempo de las pantallas, y que cada vez más se desprenden de los cuerpos y acortan las distancias, no son ajenas a la vigilancia y al castigo. El espacio virtual de los ceros y unos, con su capitalización de la experiencia a través de la mirada, el deseo y sus clics, lejos de sumar, restan autonomía. La nueva economía incorpora el tiempo, otrora inútil, a su cartera. Y con el tiempo como capital, el vértigo intelectual del que hablaba Sontag hace media década, que surgía con la aceleración de la historia, se afianza. Quizás por ello las fotografías de Km 0 celebran el desplazamiento del cuerpo, del suelo que pisa y del paisaje que habita sin pretensiones ni juicios, y nos recuerdan la microresistencia que el mero hecho de poder caminar, mirar, sentir, ejercen en nuestra lucha diaria por redibujar los procesos de emancipación, frente a la alienación contemporánea.

Nunca había estado en un lugar con tantas plantas y flores.


Laura Vallés