Hyuro

Del 10 de març al 29 d'abril
Mostra d'art i creativitat
El Convent, Espai d'art
Carrer Hospital, 5
Vila–real, Castelló

Del 10 de marzo al 29 de abril
Muestra de arte y creatividad
El Convent, Espai d'art
Calle Hospital, 5
Vila–real, Castellón

logo_test    logo_convent    logo_ajuntament

HYURO NO PINTA AL CARRER

No m’interessa saber d’on procedeix, ni tampoc quan va nàixer… Poc m’importa d’on ve i menys encara on va. L’interessant de Hyuro és Hyuro, ací i ara. La resta sempre serà de més.

El seu treball és íntim i molt personal. El seu univers, inquietant i seductor. El seu llenguatge és sincer i pròxim. El seu cap són les seues mans i la seua pintura un regal per als carrers de la ciutat.

En el seu treball, Hyuro, no parla d’ella… parla amb ella. Utilitza la paret com un espill en el qual es busca constantment i és, en aquest procés, que la pintura rescata l’eco d’aquesta conversació que va mantenir amb ella.

En acostar-nos, trobem l’atracció de qui troba una finestra oberta. Hyuro ens fa aquest regal amb cada paret que pinta, i ens permet conéixer un poc més d’ella i, sobretot, un poc més de nosaltres.

En aquest exercici de reconeixement, ens enfrontem amb l’evidència que allò salvatge és un estat primari en què tots som iguals. El personatge que veiem en la paret no és ningú i som cada un de nosaltres… les dones, els llops, els xiquets, els enamorats… els altres. Sí, els altres.

Hyuro no pinta al carrer. Hyuro parla amb el carrer. I ho fa amb tant respecte i afecte, que som els altres els que, en acostar-nos, pintem les parets que ella tan sols murmura…

Silenci, les parets encara tenen molt a dir.

Entre molts dels temes tractats, destaca la figura de la dona, no sols des de la seua condició de gènere assignat dins d’un món patriarcal, sinó a més com a subjecte sotmés a diferents pressions i sobrecàrregues imposades per un sistema capitalista. D’aquesta manera, convida a prendre consciència dels límits i les condicions per les quals travessa el nostre cos. Proposa reflexions sobre la identitat, tant individual com col·lectiva, i qüestiona la llibertat com les condicions dels drets fonamentals i inalienables de la persona.


Escif

HYURO NO PINTA EN LA CALLE

No me interesa saber de donde procede, ni tampoco cuando nació… Poco me importa de donde viene y menos aún a donde va. Lo interesante de Hyuro es Hyuro, aquí y ahora. Lo demás siempre será lo de más.

Su trabajo es intimo y muy personal. Su universo, inquietante y seductor. Su lenguaje es sincero y cercano. Su cabeza son sus manos y su pintura un regalo para las calles de la ciudad.

En su trabajo, Hyuro, no habla de ella… habla con ella. Utiliza la pared como un espejo en el que se busca constantemente y es, en este proceso, que la pintura rescata el eco de esa conversación que mantuvo con ella misma.

Al acercarnos, encontramos la atracción de quien encuentra una ventana abierta. Hyuro nos hace este regalo con cada pared que pinta, permitiéndonos conocer un poco más de ella y, sobre todo, un poco más de nosotros mismos.

En este ejercicio de reconocimiento, nos enfrentamos con la evidencia de que lo salvaje es un estado primario en el que todos somos iguales. El personaje que vemos en la pared no es nadie y somos cada uno de nosotros… las mujeres, los lobos, los niños, los enamorados…. los otros. Si, los otros.

Hyuro no pinta en la calle. Hyuro habla con la calle. Y lo hace con tanto respeto y cariño, que somos los demás los que, al acercarnos, pintamos las paredes que ella tan solo susurra..

Silencio, las paredes todavía tienen mucho que decir.


Escif