Jesús Monterde

Del 9 de març al 25 de maig
Mostra d'art i creativitat
El Convent, Espai d'art
Carrer Hospital, 5
Vila–real, Castelló

Del 9 de marzo al 25 de mayo
Muestra de arte y creatividad
El Convent, Espai d'art
Calle Hospital, 5
Vila–real, Castellón

logo_test     logo_convent     logo_ajuntament

 
 ullal [uʎál]
m. HIDROL. Clot on naix un riu, cavitat d'on brolla l'aigua d'una font.
m. [LC] [ZOA] [MD] Dent puntuda situada entre la darrera incisiva i la primera premolar.


Existeix en els camps, en aquesta vida rural amenaçada per l’oblit, una fonda soledat. És la soledat de les seues gents, supervivents d’una cultura ancestral que està estretament arrelada a la terra, que cultiven amb senzillesa i austeritat. Aquest espai que en altre temps els poetes enaltien a través de les bondats de la naturalesa, de la humilitat dels seus habitants i la bellesa dels seus paratges, és ara, i per desgràcia, un lloc condemnat a la desaparició. La vida en els pobles, tal com la coneixem per les històries dels nostres avantpassats, no tornarà a ser el que fou; d’ací que siga necessari començar a mirar des d’una altra perspectiva aquesta existència primitiva, tradicional, pretèrita.

La desruralització gradual i constant ha provocat que aquesta vida campestre, basada en una economia de subsistència lligada a la ramaderia i agricultura, siga un mer testimoni d’un passat que molts, en plena era tecnològica, prefereixen ignorar. Lluny queda ja el beatus ille, aquesta alabança a la vida retirada que Horaci promulgava a través dels versos dels seus Epodos i en els quals oferia una visió estoica de la vida. Les ciutats únicament ens condueixen a la servitud i, per tant, a la infelicitat, exclamava el poeta antic. De forma semblant, el francés Jean Giono va afirmar que a poc a poc, amb el pas dels anys, ens hem sumit en un sistema social que es priva de la naturalesa, que la desvirtua i, fins i tot, la menysprea. Les tasques d’aquesta existència llauradora ja no ens sedueixen. O sí?

L’art ens ajuda a redescobrir el nostre hàbitat, el lloc on vivim. En aquest sentit, les imatges de Jesús Monterde ens ajuden a redescobrir una cultura que créiem ja extinta però que sobreviu, una cultura que amaga l’essència de l’ésser humà, que constitueix la naturalesa de les coses, allò permanent i invariable de cadascuna. Moltes d’aquestes escenes poden resultar trivials, però totes i cada una d’elles tanquen una profunda càrrega emocional. El poder d’observació de Monterde és molt intens, quasi visceral, però gràcies a aquesta cruesa revela una bellesa inusitada, alhora que compon una metàfora d’aquesta soledat arcaica, llarga i fonda.

La potència visual de les imatges de Monterde ens permet veure la duresa d’una vida de cicatrius i ferides, una vida desolada però en absolut extinta. Som testimonis, també, de la fortalesa dels seus pobladors, persones que romanen fidels als seus costums. En un cert sentit, aquestes escenes, moltes d’elles demolidores per la seua franquesa, serveixen d’estudi antropològic, encara que estem, més aviat, davant d’un diari personal sobre l’entorn vital del mateix Jesús, la pretensió original de la qual és, simplement, parlar del cicle natural de la seua vida. Monterde emprén, per tant, una marxa solitària per la geografia que millor coneix, la del seu dia a dia, i ho fa amb el propòsit de contar-nos de forma directa que aquests costums i actituds perduren encara, que formen part de la nostra història i que han de ser reconeguts i, inclús, dignificats, perquè són font d’una cultura viva, latent.

Amb el seu particular estil, directe i sense escarafalls, el fotògraf de Benassal no precisa d’estratègies narratives externes per a captar l’atenció de l’espectador. La força de les seues imatges, la seua sinceritat, és suficient per a atraure’ns, per a subjugar-nos i endinsar-nos en uns paisatges que sí que estan carregats de simbolisme; un simbolisme que comprén una manera de viure i d’entendre la vida i que pot arribar a plantejar qüestions més profundes com ara què ocorre en el camp o com entenem el camp avui en dia. Cada escena reflecteix un sentir profund que d’una manera o una altra ens captiva. Són imatges de les quals és impossible desentendre’s i que versen sobre el nostre territori i la nostra cultura, sobre la nostra pròpia identitat.

Imatges incisives que no deixen indemne a qui les observa, revelacions sobre una col·lectivitat que es manté fidel als seus principis i que, a pesar de la seua aparent soledat està repleta de vida, o més aviat, és font de vida. Terra, llum i foscor, experiència i resistència al cap i a la fi.

"Ullal. Sobre Jesús Monterde" Text d'Eric Gras

 
ullal [uʎál]
m. HIDROL. Clot on naix un riu, cavitat d'on brolla l'aigua d'una font.
m. [LC] [ZOA] [MD] Dent puntuda situada entre la darrera incisiva i la primera premolar.


Existe en los campos, en esa vida rural amenazada por el olvido, una honda soledad. Es la soledad de sus gentes, supervivientes de una cultura ancestral que está estrechamente arraigada a la propia tierra, que cultivan con sencillez y austeridad. Ese espacio que otrora los poetas enaltecían a través de las bondades de la naturaleza, de la humildad de sus habitantes y la belleza de sus parajes, es ahora, y por desgracia, un lugar condenado a la desaparición. La vida en los pueblos, tal y como la conocemos por las historias de nuestros antepasados, no volverá a ser lo que fue; de ahí que sea necesario empezar a mirar desde otra perspectiva esa existencia primitiva, tradicional, pretérita.

            La paulatina y constante desruralización ha provocado que esa vida campestre, basada en una economía de subsistencia ligada a la ganadería y agricultura, sea un mero testimonio de un pasado que muchos, en plena era tecnológica, prefieren ignorar. Lejos queda ya el «beatus ille», esa alabanza a la vida retirada que Horacio promulgara a través de los versos de sus Epodos y en los que ofrecía una visión estoica de la vida. Las ciudades únicamente nos conducen a la servidumbre y, por ende, a la infelicidad, exclamaba el poeta antiguo. De forma similar, el francés Jean Giono afirmó que poco a poco, con el paso de los años, nos hemos sumido en un sistema social que se priva de la naturaleza, que la desvirtúa e, incluso, ningunea. Las tareas de esa existencia campesina ya no nos seducen. ¿O sí?

            El arte nos ayuda a redescubrir nuestro hábitat, el lugar donde vivimos. En este sentido, las imágenes de Jesús Monterde nos ayudan a redescubrir una cultura que creíamos ya extinta pero que sobrevive, una cultura que esconde tras de sí la esencia del ser humano, que constituye la naturaleza de las cosas, lo permanente e invariable de sí mismas. Muchas de estas escenas pueden resultar triviales, pero todas y cada una de ellas encierran una profunda carga emocional. El poder de observación de Monterde es muy intenso, casi visceral, pero gracias a esa crudeza revela una belleza inusitada, al tiempo que compone una metáfora de esa larga y honda soledad arcaica.

La potencia visual de las imágenes de Monterde nos permite ver la dureza de una vida de cicatrices y heridas, una vida desolada pero en absoluto extinta. Somos testigos, también, de la fortaleza de sus pobladores, personas que permanecen fieles a sus costumbres. En cierto sentido, estas escenas, muchas de ellas demoledoras por su franqueza, sirven de estudio antropológico, aunque estamos, más bien, ante un diario personal sobre el entorno vital del propio Jesús, cuya pretensión original es, simple y llanamente, hablar del ciclo natural de la/su vida. Monterde emprende por tanto una marcha solitaria por la geografía que mejor conoce, la de su día a día, y lo hace con el propósito de contarnos de forma directa que esas costumbres y actitudes perduran todavía, que forman parte de nuestra historia y que deben ser reconocidas e, incluso, dignificadas, pues son fuente de una cultura viva, latente.

Con su particular estilo, directo y sin aspavientos, el fotógrafo de Benassal no precisa de estrategias narrativas externas para captar la atención del espectador. La fuerza de sus imágenes, su sinceridad, basta para atraernos, para subyugarnos y adentrarnos en unos paisajes que sí están cargados de simbolismo; un simbolismo que comprende un modo de vivir y de entender la vida y que puede llegar a plantear cuestiones más profundas como qué ocurre en el campo o cómo entendemos el campo hoy día. Cada escena refleja un sentir profundo que de un modo u otro nos cautiva. Son imágenes de las que es imposible desentenderse y que versan sobre nuestro territorio y nuestra cultura, sobre nuestra propia identidad.

Imágenes incisivas que no dejen indemne a quien las observa, revelaciones acerca de una colectividad que se mantiene fiel a sus principios y que, pese a su aparente soledad está repleta de vida, o más bien, es fuente de vida. Tierra, luz y oscuridad, experiencia y resistencia al fin y al cabo.

"Ullal. Sobre Jesús Monterde" Texto de Eric Gras