Ana Císcar

Del 9 de març al 25 de maig
Mostra d'art i creativitat
El Convent, Espai d'art
Carrer Hospital, 5
Vila–real, Castelló

Del 9 de marzo al 25 de mayo
Muestra de arte y creatividad
El Convent, Espai d'art
Calle Hospital, 5
Vila–real, Castellón

logo_test     logo_convent     logo_ajuntament

L'aportació definitiva de les avantguardes a l'art, i no solament al del seu temps, va suposar el qüestionament dels grans relats i el seu enfonsament per ensulsiada. Això també va suposar el seu fracàs, tal com han apuntat diversos historiadors, entre ells Eric Hosbawn, que atorga a les avantguardes un fracàs doble [1]. A causa precisament del motor que va suposar la modernitat, l'art contemporani es va quedar sense camp de joc amb la pintura per a reflectir aquesta «expressió dels temps» que, no obstant això, perdura no solament per la seua necessitat de continuar apuntant elements estètics que dialoguen amb la seua història, sinó –i des del meu punt de vista sobretot– per la seua vinculació directa amb l'escriptura i, al seu torn, amb el pensament. Per aquest motiu no és en absolut estrany que una part important de la pràctica pictòrica actual mostre precisament textos maquetats o no, documentació, portades de llibres, periòdics, combinació d'imatges amb tipografia, collages… però sempre pintats, en una espècie d'extra time de la pintura; una pròrroga o enèsima oportunitat de continuar sent contemporània, a partir d'elements que esdevenen tema i tècnica en si mateixos.

            En aquesta línia, Ana Císcar compon d'una banda una sèrie de collages a partir d'imatges d'arxiu; d'altra banda, alguns d'aquests acaben sent pintats en una grandària major, ampliat com una reproducció tècnica de tints publicitaris. Les composicions eviten la complaença i en general hi ha elements tapats per la presència d'uns altres, girats 90 o 180 graus i superposats. De la mateixa manera que la informació sobre alguns transsumptes històrics ens arriba deformada, parcialment negada, qüestionada en la seua veracitat, així les pintures intenten mostrar una descol·locació i un cert desfasament a propòsit d'aquestes informacions. La sèrie d'obres englobades sota el suggeridor títol Items of Importance surrounding Destruction mostra escenes i documentació sobre el segrest d'obres d'art, tapissos, antiguitats i, en general, elements de valor que els nazis prenien dels seus presoners, generalment jueus, als països que anaven conquistant durant la Segona Guerra Mundial. El cos especial encarregat de realitzar aquesta exhaustiva i sanguinària labor, (ERR - Einsatzstab Reichsleiter Rosenberg) estava comandat per l'ideòleg de Hitler, Alfred Rosenberg i, com se sap, no poques col·leccions encara vigents venen d'aquells fangs, que compten amb el beneplàcit de la «particular neutralitat» dels bancs suïssos.

            A més de l'elecció temàtica i de la composició de les obres, hi ha un aspecte fonamental en el treball d'Ana Císcar. Els seus quadres representen fotografies o escenes que parlen sobre la pervivència de la pintura en un moment molt concret de la seua història, quan la destrucció, o com menys la seua desaparició, rondava els millors exemples de l'art de tots els temps. L'afany destructor dels nazis sempre va ser unit a la seua obsessió per documentar i anotar fins a l'últim detall. La destrucció (o el segrest d'obres d'art) no era tal si no se certificava. L'artista sembla voler actualitzar el fet pictòric a partir de l'actualització d'un fet històric fonamental per a la pervivència de la pintura. El concepte que Peter Osborne atorga a la fotografia contemporània per a analitzar-la des d'aquest punt, la qual cosa ha denominat «fotografia postconceptual», pot perfectament aplicar-se al tipus de pintura que Ana Císcar realitza. Encara inspirada per altres autors, interessada en temes d’actualitat històrica, el seu treball aporta una pàgina més, nova i en procés de consolidació, en aquest capítol apassionant de la pintura com a document subjectivat.

"Documents subjectivats". Text d'Álvaro de los Ángeles



[1] «Estem parlant d’un doble fracàs. Fou, primer, un fracàs de la modernitat, un terme que va començar a usar-se cap a mitjans del segle xix i que sostenia en el seu programa que l’art contemporani havia de ser, com Proudhon havia dit del de Courbet, «una expressió dels temps» (…). Per descomptat que no hi havia cap consens sobre el que significava expressió dels temps, ni tampoc sobre com expressar-los (…).

La modernitat resideix en els temps canviants i no en les arts que tracten d’expressar-los».

«El segon fracàs fou molt més greu en les arts visuals que en qualsevol altres: la limitació tècnica, cada vegada més evident, del principal mitjà de pintar des del Renaixement –el quadre de cavallet– per a expressar els temps o, en qualsevol cas, per a competir amb noves formes de realitzar moltes de les seues funcions tradicionals. La història de les avantguardes visuals del segle xx és la lluita contra l’obsolescència tecnològica».

Eric Hobsbawm, A la zaga. Decadencia y fracaso de las vanguardias del siglo XX, Barcelona, Crítica, 1999.

 

La aportación definitiva de las vanguardias al arte, y no solo al de su tiempo, supuso el cuestionamiento de los grandes relatos y su desmoronamiento por derrumbe. Esto también supuso su fracaso, tal como han apuntado varios historiadores, entre ellos Eric Hosbawn, que otorga a las vanguardias un fracaso doble [1]. Debido precisamente al motor que supuso la modernidad, el arte contemporáneo se quedó sin campo de juego con la pintura para reflejar esa «expresión de los tiempos» que, sin embargo, perdura no solo por su necesidad de seguir apuntando elementos estéticos que dialoguen con su historia, sino –y desde mi punto de vista sobre todo– por su vinculación directa con la escritura y, a su vez, con el pensamiento. De ahí que no sea en absoluto extraño que una parte importante de la práctica pictórica actual muestre precisamente textos maquetados o no, documentación, portadas de libros, periódicos, combinación de imágenes con tipografía, collages… pero siempre pintados, en una especie de extra time de la pintura; una prórroga o enésima oportunidad de seguir siendo contemporánea, a partir de elementos que devienen tema y técnica en sí mismos.

            En esta línea, Ana Císcar compone por un lado una serie de collages a partir de imágenes de archivo; por otro lado, algunos de estos acaban siendo pintados a un tamaño mayor, ampliado como una reproducción técnica de tintes publicitarios. Las composiciones evitan la complacencia y, en general, hay elementos tapados por la presencia de otros, girados 90 o 180 grados y superpuestos. Del mismo modo que la información sobre algunos trasuntos históricos nos llega deformada, parcialmente negada, cuestionada en su veracidad, así las pinturas intentan mostrar un descoloque y un cierto desfase a propósito de estas informaciones. La serie de obras englobadas bajo el sugerente título Items of Importance surrounding Destruction muestra escenas y documentación sobre el secuestro de obras de arte, tapices, antigüedades y, en general, elementos de valor que los nazis tomaban de sus prisioneros, generalmente judíos, en los países que iban conquistando durante la Segunda Guerra Mundial. El cuerpo especial encargado de realizar esta exhaustiva y sanguinaria labor, (ERR - Einsatzstab Reichsleiter Rosenberg) estaba comandado por el ideólogo de Hitler, Alfred Rosenberg y, como se sabe, no pocas colecciones aún vigentes vienen de esos polvos, que cuentan con el beneplácito de la «particular neutralidad» de los bancos suizos.

            Además de la elección temática y de la composición de las obras, hay un aspecto fundamental en el trabajo de Ana Císcar. Sus cuadros representan fotografías o escenas que hablan sobre la pervivencia de la pintura en un momento muy concreto de su historia, cuando la destrucción, o cuanto menos su desaparición, rondaba a los mejores ejemplos del arte de todos los tiempos. El afán destructor de los nazis siempre fue unido a su obsesión por documentar y anotar hasta el último detalle. La destrucción (o el secuestro de obras de arte) no era tal si no se certificaba. La artista parece querer actualizar el hecho pictórico a partir de la actualización de un hecho histórico fundamental para la pervivencia de la pintura. El concepto que Peter Osborne otorga a la fotografía contemporánea para analizarla desde ese punto, lo que ha denominado «fotografía postconceptual», puede perfectamente aplicarse al tipo de pintura que Ana Císcar realiza. Todavía inspirada por otros autores, interesada en temas de histórica actualidad, su trabajo aporta una página más, nueva y en proceso de consolidación, en este capítulo apasionante de la pintura como documento subjetivado. 

"Documentos subjetivados". Texto de Álvaro de los Ángeles



[1] «Estamos hablando de un doble fracaso. Fue, primero, un fracaso de la modernidad, un término que empezó a usarse hacia mediados del siglo xix y que sostenía en su programa que el arte contemporáneo debía ser, como Proudhon había dicho del de Courbet, «una expresión de los tiempos» (…). Por supuesto que no había consenso alguno sobre lo que significaba expresión de los tiempos, ni tampoco sobre cómo expresarlos. (…)

La modernidad reside en los tiempos cambiantes y no en las artes que tratan de expresarlos.»

«El segundo fracaso fue mucho más grave en las artes visuales que en cualesquiera otras: la limitación técnica, cada vez más evidente, del principal medio de pintar desde el Renacimiento –el cuadro de caballete– para «expresar los tiempos» o, en cualquier caso, para competir con nuevas formas de realizar muchas de sus funciones tradicionales. La historia de las vanguardias visuales del siglo xx es la lucha contra la obsolescencia tecnológica».

Eric Hobsbawm, A la zaga. Decadencia y fracaso de las vanguardias del siglo XX, Barcelona, Crítica, 1999.