Inauguració
dissabte 28 de març
a les 12 del matí

Inauguración
sabado 28 de marzo
a las 12 de la mañana

Del 28 de març al 6 juny
Mostra d'art i creativitat
El Convent, Espai d'art
Carrer Hospital, 5
Vila–real, Castelló

Del 28 de marzo al 6 de junio
Muestra de arte y creatividad
El Convent, Espai d'art
Calle Hospital, 5
Vila–real, Castellón

logo_ajuntamentlogo_convent logo_test

Per un instant, just abans de ser cobertes de significat, les imatges estan soles. Soles entre si i soles de si. Despullades, preverbals, abans que els nostres ulls les carreguen immediatament amb associacions, abans que ens muntem en elles.

La càmera fotogràfica suspén l'acció del món sobre la imatge, les despulla del seu futur però també del seu passat. La seua tècnica permet que la cosa s'expresse a si mateixa com a cosa, en la seua materialitat pura, en absència de significat. No obstant això, i perquè justament les imatges fotogràfiques s'obtenen del món i així les pensem, elles es converteixen en equivalències d'alguna cosa que coneixem o podem conéixer, encara que siga virtualment. Mirem i llegim, mirem i reconeixem en un acte de sentit que ens dona plaer. Hi ha comunicació, hi ha un intercanvi. Fi de la transmissió.

Però, què passa amb la imatge? No hi ha imatge si no hi ha ull que la perceba, i aquest és el preu que la imatge paga per existir, que sempre serà d'algú, algú que la llegirà en el seu idioma. Però ella sola no té idioma, té expressió, forma. La seua absència de significat s'esvaeix. El filtre de missatges que l'objectiu fotogràfic fa dura a penes el que dura l'aparició de la imatge. La seua falta de sentit, que és el seu sentit propi, acentrat i titil·lant, s'elimina; una mirada l'adreça, li dona un nou passaport, una nova ontologia.

Perquè hi haja imatge ha d'haver-hi llum des de l'objecte i llum des de la mirada, aquesta última és la que anul·la l'expressió mateixa de la cosa, la llum de la mirada cega la llum de l'objecte i envist la seua literalitat. Per això, tal com els missatges que s'autodestrueixen en les pel·lícules d'acció després de ser sentits, la imatge, qualsevol imatge conté en si el seu propi vel, que s'activa immediatament amb la mirada, amb l'escolta del missatge secret, en cinc, quatre, tres, dos, un.

Vam perdre la imatge, per la seua pròpia naturalesa. Queda la ideologia, però davall persisteix l'expressió imaginal, el rastre de l'absència.

A penes tard parla d'aquesta absència, intenta ficar-se entre els residus d'una realitat i tornar a reconstruir-la com ho fan els metges forenses, produint potser alguna cosa que no és la imatge real però tampoc la que després l'ull construeix. La trobada directa amb la imatge sola no és realment possible; de moment l'única cosa que podem fer és imaginar com deslliurar-la de la nostra mirada i tractar de veure-la aliena a nosaltres. I veure quant resisteix el joc del desinterés impossible.

Per a això utilitze fotos d'un viatge, crec que tot viatge és una experiència de l'alié, del que no tenim i no som. El viatjant transita per llocs estranys, cantonades sempre naixents, perquè la primera mirada els dona a llum. Ell pot assenyalar i fer imatges per a recordar, però se li escapen; la ciutat que transita un viatjant és una possible imatge del que no tindrà. Tot el temps veient coses per primera vegada, per primera vegada recordant coses noves. El lloc se li presenta i se li escorre, es mostra, l'aprehén i desapareix.

Així es genera un estrany desig, més aviat una enyorança. En cada lloc hi ha una hora del dia per a la nostàlgia del viatjant per alguna cosa que mai va ser, quan s'asseu en el banc d'una plaça, quan mira els interiors de la cases amb finestres obertes, la senyora que entra a la seua llar sense pensar-ho; ell vol una rutina pròpia allí, travessant el carrer a comprar café per a tots els desdejunis.

Crec que també això ocorre, quasi sense adonar-nos, cada vegada que veiem una imatge, una enyorança pel que mai hem tingut, la seua presència directa. Per això a vegades cal nomenar les coses per les seues vores i tractar de preservar el que queda de la imatge, és a dir, mantenir-la aliena, estranya i delicada. Lluny d'una raresa, l'alié és el reconeixement d'una cosa inaccessible.

Conservar l'alienitat en la fotografia, amb l'ànim d'apropiació que aquesta implica, no sembla ser viable. Però podem fer que el reconeixement es demore una mica i dilatar el compte regressiu.

Cecilia Vidal

Por un instante, justo antes de ser cubiertas de significado, las imágenes están solas. Solas entre sí y solas de sí. Despojadas, preverbales, antes que nuestros ojos las carguen inmediatamente con asociaciones, antes que nos montemos en ellas.

La cámara fotográfica suspende la acción del mundo sobre la imagen, las despoja de su futuro pero también de su pasado. Su técnica permite que la cosa se exprese a sí misma como cosa, en su materialidad pura, en ausencia de significado. Sin embargo, y porque justamente las imágenes fotográficas se obtienen del mundo y así las pensamos, ellas se convierten en equivalencias de algo que conocemos o podemos conocer, aunque sea virtualmente. Miramos y leemos, miramos y reconocemos en un acto de sentido que nos da placer. Hay comunicación, hay un intercambio. Fin de la transmisión.

Pero, ¿qué pasa con la imagen? No hay imagen si no hay ojo que la perciba, y ese es el precio que la imagen paga para existir, que siempre será de alguien, alguien que la leerá en su idioma. Pero ella sola no tiene idioma, tiene expresión, forma. Su ausencia de significado se desvanece. El filtro de mensajes que el objetivo fotográfico hace dura apenas lo que dura la aparición de la imagen. Su falta de sentido, que es su sentido propio, acentrado y titilante, se elimina; una mirada la direcciona, le da un nuevo pasaporte, una nueva ontología.

Para que haya imagen debe haber luz desde el objeto y luz desde la mirada, ésta última es la que anula la expresión misma de la cosa, la luz de la mirada ciega la luz del objeto y embiste su literalidad. Por eso, tal como los mensajes que se autodestruyen en las películas de acción luego de ser oídos, la imagen, cualquier imagen contiene en sí su propio velo, que se activa inmediatamente con la mirada, con la escucha del mensaje secreto, en cinco, cuatro, tres, dos, uno.

Perdimos la imagen, por su propia naturaleza. Queda la ideología, pero debajo persiste la expresión imaginal, el rastro de la ausencia.

Apenas tarde habla de esa ausencia, intenta meterse entre los residuos de una realidad y volver a reconstruirla como lo hacen los médicos forenses, produciendo quizá algo que no es la imagen real pero tampoco la que luego el ojo construye. El encuentro directo con la imagen sola no es realmente posible; de momento lo único que podemos hacer es imaginar cómo librarla de nuestra mirada y tratar de verla ajena a nosotros. Y ver cuánto resiste el juego del desapego imposible.

Para eso utilizo fotos de un viaje, creo que todo viaje es una experiencia de lo ajeno, de lo que no tenemos y no somos. El viajante transita por lugares extraños, esquinas siempre nacientes, porque la primera mirada los da a luz. Él puede señalar y hacer imágenes para recordar, pero se le escapan; la ciudad que transita un viajante es una posible imagen de lo que no tendrá. Todo el tiempo viendo cosas por primera vez, por primera vez recordando cosas nuevas. El lugar se le presenta y se le escurre, se muestra, lo aprehende y desaparece.

Así se genera un extraño deseo, más bien una añoranza. En cada sitio hay una hora del día para la nostalgia del viajante por algo que nunca fue, cuando se sienta en el banco de una plaza, cuando mira los interiores de la casas con ventanas abiertas, la señora que entra a su hogar sin pensarlo; él quiere una rutina propia allí, cruzando la calle a comprar café para todos los desayunos.

Creo que también esto ocurre, casi sin darnos cuenta, cada vez que vemos una imagen, una añoranza por lo que nunca hemos tenido, su presencia directa. Por eso a veces es preciso nombrar las cosas por sus bordes y tratar de preservar lo que queda de la imagen, es decir, mantenerla ajena, extraña y delicada. Lejos de una rareza, lo ajeno es el reconocimiento de algo inaccesible.

Conservar la ajenidad en la fotografía, con el ánimo de apropiación que ésta implica, no parece ser viable. Pero podemos hacer que el reconocimiento se demore un poco y dilatar la cuenta regresiva.

Cecilia Vidal