Inauguració
dissabte 28 de març
a les 12 del matí

Inauguración
sabado 28 de marzo
a las 12 de la mañana

Del 28 de març al 6 juny
Mostra d'art i creativitat
El Convent, Espai d'art
Carrer Hospital, 5
Vila–real, Castelló

Del 28 de marzo al 6 de junio
Muestra de arte y creatividad
El Convent, Espai d'art
Calle Hospital, 5
Vila–real, Castellón

logo_ajuntamentlogo_convent logo_test

L'altra pell

Si acceptem el concepte que la pell és identitat, comencem a entendre com l'obra d'Ana Spoon investiga la matèria concreta d'aquesta per a narrar-se a si mateixa la seua experiència.

Un discurs que gira al voltant de la paradoxa existent entre la nostra percepció del que és abstracte i el que és concret, que analitza l'organisme i la internalització de les seues funcions de tot allò que ens defineix. L'artista accepta com a referència el concepte jo-pell, mitjançant el qual, el psicoanalista Didier Anzieu, emmarca i determina les funcions psíquiques del tàctil. Aborda la construcció de la identitat mitjançant el paral·lelisme existent entre les funcions orgàniques de la pell i els continguts psíquics que es van donant a través de l'experiència en la superfície corpòria. Atés que el jo-pell es compon del jo corporal i d'un jo psíquic incipient, totes les experiències d'aquest, tant plaents com doloroses, són estructurants en si mateixes, són la font de les representacions mentals que es connecten amb les pulsions primàries.

La representació de la pell ens permet accedir a la primera distinció entre dins i fora. El límit entre el jo i l'exterior desencadena la transició entre un narcisisme primari i un narcisisme secundari –la primera separació en el començament de la relació objectal–. Es connecta amb l'aprenentatge de l'individu mitjançant les experiències d'inclinació i absència, que funcionen com a càpsula envolupant del jo.

El treball d'Ana és corpori i matèric, reconstrueix la pell en les superfícies traslluïdes que investiga, revivint, una vegada i una altra les seues experiències existencials i íntimes.

Ana Spoon té paciència. Porta narrant un conte des de fa anys, i el fa investigant les petjades que es generen en la identitat, les marques físiques que apareixen en la pell, reproduint-les en material tèxtil –a saber, cortines, llençols, teles, calces–, intercalant les teles amb el recurs del text. Quasi en una espècie d’accionisme, construeix un llenguatge burleta i relaxat, plantejant preguntes i en alguns casos provocacions. Es parla a si mateixa, els textos d'Ana no exigeixen un interlocutor concret, els seus conceptes fan referència a la seua experiència individual en el sentit d'íntima i personal, no és una experiència contextual ni social o de gènere. En el cas del text, així mateix, s'aprecia la immediatesa de les xarxes socials en què el difon, tal vegada l'únic moment en què es comunica directament amb l'exterior. Ací genera un codi propi del llenguatge: les notes a peu de pàgina, el text fragmentat en dos fulls, dirigir-se a una segona persona hipotètica, en alguns casos és ella mateixa, en altres és el monstre amb el qual es comunica en l'espai alternatiu que habita, o bé personatges ficticis els noms dels quals fan referència a personalitats conegudes.

El discurs a poc a poc va superant la idea del conte primari per a convertir-se en la seua manera de metabolitzar la realitat, la seua pròpia realitat.

A la recerca de la translucidesa, experimentant amb els materials, l'objecte, finalment, deixa que la llum passe, la filtra, dilueix l'altra realitat, l'altra pell. La ferida pren forma i el projecte «Un oscuro que te desaparece», no para d'evolucionar. Ana es passa anys intervenint teles i paper amb puntillisme a tinta, quasi en un gest automàtic i reiterat, una hiperproducció que frega el ritual, una insistència amb la qual minuciosament i alhora caòticament, redissenya la textura d'aquesta ferida i de l'esdeveniment. La textura de la pell.

La pell té memòria però també es transforma, està en continu procés, així les imatges antropomorfes se subsegueixen en la seua producció. Acaba descobrint-les totes una vegada i una altra quasi modificant l'experiència originària en un modus operandi. Marques, arrugues i clivelles passen a ser textura, i aquesta macroperspectiva la descontextualitza i genera un espai íntim a través del qual l'artista continua transformant el teixit corromput. Canvia la taca, canvien els punts, el seu color –entra el roig– i la seua intensitat, apareixen objectes confeccionats utilitzant calces i branques d'arbre, i des del text escrit i els tèxtils, l'obra ix a l'espai públic a partir de 2018, intervenint parets i muntant instal·lacions efímeres en llocs abandonats. Al mateix temps, el text passa de fulls solts i agendes de xicoteta grandària a llibres grans. L'obra s'expandeix en totes les seues manifestacions i transcendeix els límits del suport.

Ja no importa com va començar, fidel al seu caràcter experiencial, l'obra d'Ana Spoon ha mutat.

Emanuela Loprieno

La otra piel

Si aceptamos el concepto de que la piel es identidad, empezamos a entender cómo la obra de Ana Spoon investiga la materia concreta de ésta para narrarse a sí misma su experiencia.

Un discurso que gira en torno a la paradoja existente entre nuestra percepción de lo abstracto y lo concreto, que analiza el organismo y la internalización de sus funciones de todo aquello que nos define. La artista acepta como referencia el concepto yo-piel, mediante el cual, el psicoanalista Didier Anzieu, enmarca y determina las funciones psíquicas de lo táctil. Abordando la construcción de la identidad mediante el paralelismo existente entre las funciones orgánicas de la piel y los contenidos psíquicos que se van dando a través de la experiencia en la superficie corpórea. Dado que el yo-piel se compone del yo corporal y de un yo psíquico incipiente, todas las experiencias del mismo, tanto placenteras como dolorosas, son estructurantes en sí mismas, son la fuente de las representaciones mentales que se conectan con las pulsiones primarias.

La representación de la piel nos permite acceder a la primera distinción entre dentro y fuera. El límite entre el yo y el exterior desencadena la transición entre un narcisismo primario y un narcisismo secundario –la primera separación en el comienzo de la relación objetal–. Se conecta esto con el aprendizaje del individuo mediante las experiencias de apego y ausencia, que funcionan como cápsula envolvente del yo.

El trabajo de Ana es corpóreo y matérico, reconstruye la piel en las superficies translúcidas que investiga, reviviendo, una y otra vez sus experiencias existenciales e íntimas.

Ana Spoon tiene paciencia. Lleva narrando un cuento desde hace años, y lo hace investigando las huellas que se generan en la identidad, las marcas físicas que aparecen en la piel, reproduciéndolas en material textil –a saber, cortinas, sábanas, telas, medias–, intercalando las telas con el recurso del texto. Casi en una especie de accionismo, construye un lenguaje burlón y relajado, planteando preguntas y en algunos casos provocaciones. Se habla a sí misma, los textos de Ana no exigen un interlocutor concreto, sus conceptos hacen referencia a su experiencia individual en el sentido de íntima y personal, no es una experiencia contextual ni social o de género. En el caso del texto, así mismo, se aprecia la inmediatez de las redes sociales donde lo difunde, tal vez el único momento en que se comunica directamente con el exterior. Aquí genera un código propio del lenguaje: las notas a pie de página, el texto fragmentado en dos hojas, dirigirse a una segunda persona hipotética, en algunos casos es ella misma, en otros es el monstruo con el que se comunica en el espacio alternativo que habita, o bien personajes ficticios cuyos nombres hacen referencia a personalidades conocidas.

El discurso poco a poco va superando la idea del cuento primario para convertirse en su manera de metabolizar la realidad, su propia realidad.

En busca de la translucidez, experimentando con los materiales, el objeto, finalmente, deja que la luz pase, la filtra, diluye la otra realidad, la otra piel. La herida toma forma y el proyecto «Un oscuro que te desaparece», no para de evolucionar. Ana se pasa años interviniendo telas y papel con puntillismo a tinta, casi en un gesto automático y reiterado, una hiperproducción que roza el ritual, una insistencia con la que minuciosamente y a la vez caóticamente, rediseña la textura de dicha herida y del acontecimiento. La textura de la piel.

La piel tiene memoria pero también se transforma, está en continuo proceso, así las imágenes antropomorfas se subsiguen en su producción. Acaba descubriéndolas todas una y otra vez casi modificando la experiencia originaria en un modus operandi. Marcas, arrugas y hendiduras pasan a ser textura, y esta macroperspectiva la descontextualiza y genera un espacio íntimo a través del cual la artista sigue transformando el tejido corrompido. Cambia la mancha, cambian los puntos, su color –entra el rojo– y su intensidad, aparecen objetos confeccionados utilizando medias y ramas de árbol, y desde el texto escrito y los textiles, la obra sale al espacio público a partir de 2018, interviniendo paredes y montando instalaciones efímeras en lugares abandonados. Al mismo tiempo, el texto pasa de hojas sueltas y agendas de pequeño tamaño a grandes libros. La obra se expande en todas sus manifestaciones y transciende los límites del soporte.

Ya no importa cómo empezó, fiel a su carácter experiencial, la obra de Ana Spoon ha mutado.

Emanuela Loprieno